El terme de La Bisbal ha estat poblat des de molt antic, com ho demostren les troballes de ceràmica i eines de sílex i d'os pertanents al període del neolític, i els vestigis de poblaments iberoromans.

La història comença en el període de la primera expansió comtal. Segons diversa informació del segle XI, la Bisbal era una parada, que equivalia a un hostal en un camí públic, car el dret de parada, durant els segles X al XII, el dret d'albergatge. El seu enclavament a peu de camí ral, que anava del Penedès a les

terres de Lleida, i l'existència de la riera i alguna font, oferien un bon lloc per aturar-se. La riera apareix esmentada l'any 1023 com a torrent d'Udalrici.

Els primers senyors feudals del lloc de la Bisbal del què es té constància escrita foren els Castellvell, i el poblet era dins del terme dels seus dominis, Castellví de la Marca, encara que el nom "Episcopal" dóna a entendre alguna possessió del bisbe. L'any 1685 la baronia passà per herència als Ivorra, i el 1750 als Copons.

La nissaga dels Salbà va exercir importants càrrecs polítics i eclesiàstics al Principat, com ara diputats de la Generalitat de Catalunya, consellers en cap de la ciutat de Barcelona, oïdors de comptes del rei, algutzirs i consellers reials, bisbe d'Osca i d'Urgell, abadesses de Pedralbes, conselles d'Aragó, governadors d'Eivissa, virreis de Mallorca, etc.

El 17 de maig de 1813, a la batalla de la Bisbal, els francesos foren vençuts per les tropes dels generals Copons i Manso. L'alçament del general bisbalenc Joan Romagosa i Pros contra la Constitució de 1812 marcà el poble com a partidari del reialisme i posteriorment del carlisme. Per la importància que la Bisbal va adquirir en la seva època, la reina regent li va atorgar l'any 1899 el títol de vila.