superfície: 1.394 km2
població : 162.904 hab.
capital: Lleida

Segrià, el Comarca de Catalunya, a la regió de Lleida (1 394 km2; 162 904 h [1991]). Cap de comarca, Lleida. El nucli central, que li ha donat nom, és el Segrià estricte, sector situat al nord de la ciutat de Lleida fins al terme d’Alguaire, entre la clamor de Noguerola i la Noguera Ribagorçana.

La comarca actual comprèn també el pla de Lleida, a banda i banda del Segre, amb els altiplans d’Almacelles i d’Alguaire i la serra Pedregosa fins al Sas d’Almenar, límit amb la Llitera i la conca del Cinca; el sector del baix Segre, a banda i banda del curs del riu fins a la seva desembocadura a l’Ebre; finalment, el sector de planes i terrasses que constitueixen ja una transició amb les comarques de les Garrigues i del Pla d’Urgell. Això no obstant, el Segrià forma un conjunt homogeni, coincident quasi exactament amb el territori de l’antic municipi de Lleida. Hi ha una simetria de relleu en relació amb les planes travessades pel Segre, el curs del qual forma recolzes i meandres entre turons paral·lels de poca alçària, que segueixen la ribera aigua avall. Els altiplans que separen les conques del Segre i del Cinca formen una llarga superfície plana que va del Coscollar (280 m) als Sassos i serra Pedregosa (380 m). A l’altura d’Alpicat aquest relleu (serra de la Sardera) davalla fins a la clamor Amarga, que marca el límit amb la Llitera. Els confins meridionals del Segrià són formats per un planell d’uns 400 m alt amb lleus ondulacions que davallen de serra la Llena per la Granadella i continuen cap a Llardecans, Maials i Montmeneu fins a Puigverd i Artesa de Lleida.

El clima és continental i àrid, amb un règim pluviomètric molt inferior a la resta de Catalunya. Les característiques boires d’hivern s’inicien a mitjan novembre i perduren fins a la fi de gener. La part oriental de la comarca correspon al domini de l’alzinar de carrasca, del qual resten encara alguns petits testimonis, inclosos en un paisatge d’erms, brolles i garrigues. A les terres occidentals, la vegetació natural devia comprendre en primer terme màquies de garric i arçot. En estat primitiu els sòls més dolents devien ésser ocupats per timonedes, poblacions de mates halòfiles, etc, fent un paisatge que als llocs extrems pot arribar a tenir aspecte de semidesert. A les terres meridionals, de Maials i d’Almatret, sota un clima més clement, s’hi afegeixen el pi blanc i diverses espècies termòfiles. Els sòls amb aigua freàtica de les riberes dels rius devien dur boscs frondosos d’arbres de fulla caduca. L’home ha fet desaparèixer gairebé totalment boscs i màquies, a excepció de les pinedes. D’altra banda, l’extensió dels regadius ha afavorit la difusió de vegetals que necessiten humitat en mig dels camps de conreu.

Gran part de la comarca es dedica específicament al sector primari. El progrés tècnic agrícola ha estat considerable durant les tres darreres dècades. Perdura, però, el regatge tradicional a través de canals, sèquies i reguers, amb el sistema de pales, ulls i estalladors. El conreu d’arbres fruiters continua en augment (pomeres, pereres, presseguers) i representa bona part de la superfície de regadiu. Pel que fa a altres conreus, cal destacar el panís als termes propers a l’Urgell, i l’alfals a la part més occidental del pla de Lleida. Els conreus de secà  constitueixen la base productiva als termes de la zona garriguenca, on destaquen l’olivera, l’ametller i l’ordi. La cria d’animals ha adquirit una gran importància dins l’economia del Segrià. S’han creat importants granges especialitzades, sobretot en l’engreix, entre les quals cal fer esment de les de bestiar porcí i les d’aviram. El sector primari ha estat la base del procés d’industrialització i comercialització posterior, que es polaritza al voltant dels municipis de Lleida i Mollerussa. Els segueixen pobles com Almacelles, Alcarràs i Alfarràs.

S’ha generat una indústria transformadora dels productes ramaders, actualment la més important de la comarca, amb un especial desenvolupament de les fàbriques de pinsos i d’embotits i productes carnis en general. Altres indústries dinàmiques són la de materials de construcció i la química. El sector terciari, concentrat a l’àrea de Lleida, es basa en el comerç i els transports, ja que el turisme és poc important. Amb tot, la població activa de la comarca està principalment ocupada en el sector terciari (56%), al qual segueixen de lluny els sectors secundari (19,9%) i primari (15,5%). El 8,6% restant treballa en el sector de la construcció.

Vers la fi del s XVIII el Segrià tenia prop de 30 000 h i Lleida  concentrava una mica més de la tercera part del total comarcal. A partir de mitjan s XIX el Segrià cresqué lentament fins al 1900 (59 443 h). L’augment constant del desenvolupament econòmic contribuí a l’augment demogràfic, de caire migratori, gràcies a la vinguda de la gent provinent del sud de la Península. Des del 1910, sobretot a Lleida, la corba de creixement ha estat constantment de signe positiu. El 1991 tenia 162 905 h, dels quals el 69% es concentrava a Lleida. En el decenni 1981-91 s’ha produït un increment del 3,6%, centrat principalment a Lleida i als municipis que l’envolten, fet que accentua la preponderància d’aquesta àrea envers les poblacions més perifèriques. En canvi, els municipis que han baixat més en nombre d’habitants són els de la zona garriguenca i els del baix Segre.

Troballes recents de material lític als voltants de Puigverd de Lleida permeten de
documentar el poblament de la comarca des del paleolític mitjà i durant els darrers temps de l’edat de la pedra. De l’edat del bronze són coneguts, superficialment, diversos poblats, que enllacen amb la primera època de l’edat del ferro. A partir del s IV aC es produí la iberització de la comarca, un dels nuclis importants delmón ibèric català, del poble dels ilergets. Hom en coneix poblats arreu de la comarca: el més important fou el de Lleida (Iltir-da), que encunyà moneda abans de l’ocupació
romana. Iltirda esdevingué amb la romanització una ciutat amb categoria de municipi, amb el nom d’Ilerda, i fou un nucli important de comunicacions. La comarca tingué una agricultura desenvolupada, com ho demostren les nombroses vil·les romanes. Lleida esdevingué el centre del primitiu bisbat de Lleida, existent ja a l’època visigòtica. D’aquest temps són les importants troballes de la basílica de Bovalar (Seròs).

La comarca fou durant l’època islàmica el centre de la taifa de Lleida (regne de Lleida), fundada per la dinastia dels Banu-Hud, el poder de la qual s’estengué fins a Tortosa i Dénia (1039-1110). El Segrià fou el sector més islamitzat de Catalunya. La població morisca fou majoritària al baix Segre fins a l’expulsió del 1610. Però cal situar l’origen del poblament actual de la comarca després de la conquesta cristiana (1149-1200) per gent provinent principalment de l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Gascunya, el Llenguadoc i la Catalunya central. La ciutat de Lleida fou la comunitat repoblada que més es beneficià del repartiment i de les lleis i privilegis reials. Tant Lleida com les viles més importants de la comarca es regiren a partir del regnat de Jaume I pel règim de paeria (1264). La població disminuí al llarg del s XIII per la seva contribució al repoblament de Mallorca, València i Múrcia, i seguí posteriorment el procés general del país, amb el notable augment del s XVIII, durant el qual nuclis com Lleida, Almenar, Aitona i Seròs veieren duplicar llur població. Tot el Segrià formà part del bisbat i la vegueria de Lleida. Després del decret de Nova Planta (1716), en unir-se les demarcacions de Tàrrega i de Balaguer a Lleida per formar el corregiment de Lleida, tot el Segrià restà dins aquesta nova jurisdicció administrativa. El 1834, amb la divisió en partits judicials, el de Lleida comprengué, aproximadament, les actuals comarques del Segrià i de les Garrigues, excepte uns sectors al límit amb la Noguera. El 1908 la segregació del partit judicial de les Borges Blanques reflectí ja la diferenciació de les dues comarques que restaren definides en el decret de Divisió Territorial
de Catalunya del 1936.

Municipis de la comarca:
Aitona
Alamús, els
Albatàrrec
Alcanó
Alcarràs
Alcoletge
Alfarràs
Alfès
Alguaire
Almacelles
Almatret
Almenar
Alpicat
Artesa de Lleida
Aspa
Benavent de Segrià
Corbins
Gimenells i el Pla de la Font
Granja d’Escarp, la
Llardecans
Lleida
Maials
Massalcoreig
Montoliu de Lleida
Portella, la
Puigverd de Lleida
Rosselló de Segrià
Sarroca de Lleida
Seròs
Soses
Sudanell
Sunyer
Torrebesses
Torrefarrera
Torres de Segre
Torre-serona
Vilanova de la Barca
Vilanova de Segrià

edita PIERA EDICIONS S.L.
Apartat de Correus 77
08400 Granollers
e-mail: internet@pieraedicions.com