JOSEP CUNÍ periodista «La meva vida privada no l’interessa a ningú»

— Vostè es considera un periodista estrella?
— El que jo em pugui considerar no té per què coincidir necessàriament amb el que els altres considerin de mi. Jo no em considero un periodista estrella. Però el que s’imposa és la creença dels altres sobre mi, no la meva. De fet, a vegades m’han dit que soc un periodista estrella.

— Creu que els periodistes estrella son necessaris? Els seus sous no son massa elevats?
— No se si realment són necessaris, però és evident que els han convertit en imprescindibles. És cert que guanyem força diners, sí, però és que aquesta vida és molt fràgil. Si no cobreixes les expectatives, el contracte no deixa cap mena de dubte sobre el teu futur. Formem part d’un joc que no ens hem inventat els periodistes, sinó les empreses, que estan disposades a pagar molt perquè saben que en trauran molt rendiment. En el fons només som peces d’un engranatge. Estem a l’aparador i semblem moltes altres coses, però en realitat ningú es planteja amb quina facilitat ens poden moure, tan sols som una fitxa més en aquest gran joc mediàtic.

— Què és pitjor que ha viscut com a periodista?
— Em vaig sentir realment malalt fent el programa de radio a l’endemà de l’assassinat d’Ernest Lluch. Era un gran amic meu, a part de col·laborar amb nosaltres. Va ser un dia en el qual vaig haver de fer un gran esforç per no passar-me tot el programa plorant. Quan ho recordo encara em trasbalso.

— Què li faria deixar aquest món?
— Home, jo vull viure molts anys...

— Em refereixo al món dels mitjans...
— Doncs no poder treballar amb llibertat i sense poder transmetre la informació amb voluntat de servei, una manera de fer que em van inculcar fa molts anys. Tinc molt assumida la trilogia “informar, formar i entretenir”, els mitjans audiovisuals sempre s’ha de sustentar en aquesta base.

— Podria viure sense un micròfon davant?
— Quan vaig marxar a Estats Units, durant el meu any sabàtic (entre 1995 i 1996) vaig estar molts mesos allunyat de la feina. Va ser llavors quan vaig descobrir que podia viure perfectament sense un micròfon diari, que podia dedicar el meu temps a altres coses. M’agrada escriure articles, m’interesso per la teoria de la comunicació, m’he dedicat a la docència universitària i, no sé, moltes altres coses.

— Quan era petit s’imaginava tal i com està ara, o volia ser astronauta, com tants altres nens?
— De cap manera em veia així. Hi havia una època en la qual volia ser advocat, de tant veure en Perry Mason per la tele; de fet, vaig començar a estudiar dret a la universitat. També recordo que volia ser pianista, però no vaig ni estudiar música ni piano, cosa que lamento profundament. Quan ja era més gran, m’imaginava fent purament de presentador, però no de periodista, perquè abans aquesta era una distinció que quedava molt clara.

— Així que això del periodisme no és ben bé vocacional?
— Vocació per la ràdio sí que n’he tingut sempre, perquè ha forma part de la banda sonora de la meva vida. Quan era petit i arribava a casa sempre sonaven cançons a la ràdio, recordo la meva mare cantant-les tot el dia, el meu pare sintonitzant el radioteatre... La radio ha estat present en tota la meva infantesa, i la veritat és que sempre em vaig sentir més atret per aquella caixa que no pas per la televisió.

— No se’n sap gairebé res de la seva vida privada.
— És una cosa volguda. És que no li interessa a ningú.

— Però diuen que tot sempre pot interessar a algú, no?
— A veure, la meva vida privada pot interessar des del següent punt de vista: si tu ets el vehicle, el missatger de la informació per a moltes persones, aquestes persones tenen dret a saber qui els hi explica tot això i per què. Però no barregem les coses. Que sàpiguen que soc un periodista amb uns anys d’experiència, amb una sèrie d’aficions, a qui li agrada l’arròs més sec o més caldós,
doncs no em sembla malament. Ara, que es divulgui que tinc una vida familiar o de parella mes o menys reeixida, que estiuejo aquí o allà, que em compro un vaixell, o coses d’aquestes, l’únic que pot comportar és que acabi perdent tota la meva credibilitat.

— Doncs parli’m de les seves aficions.
— M’agrada molt viatjar, llegir, escoltar música i anar a concerts i al teatre. En definitiva, m’agrada molt enriquir-me culturalment i intel·lectualment, cosa que no vol dir que el meu nivell sigui res del altre món. Em considero un gran inculte, ho tinc assumit. A prop meu sempre hi ha hagut persones, des de molt petit, que m’han fet créixer l’interès per la cultura. Quan era estudiant de cinquè o sisè de batxillerat, em posava a escoltar “La Inacabada” de Schubert gràcies a un oncle meu; el meu avi estava inscrit a Serra d’Or i un altre oncle era subscriptor de Destino, i jo podia llegir totes aquelles publicacions. Recordo a més que una de les frustracions que tenia la meva mare era que jo no hagués estudiat piano ni música ni hagués après un munt d’idiomes.

— Deu considerar que és una gran sort haver crescut en aquest entorn.
— Sí, però no vinc d’una família amb grans coneixements culturals ni amb cap mena de nivell intel·lectual, però si que hi havia una certa inquietud. I això era el més important.

— Si mira enrera i observa tota la seva trajectòria, se sent un privilegiat?
— He tingut el gran privilegi professional d’haver pogut triar sempre la feina, sempre m’han vingut a buscar. Si ets mínimament sensat, entens que és un privilegi, que això no li passa al comú dels mortals. I jo lluito per no perdre-ho de vista. Sortir per la televisió és un cant permanent a la vanitat, un risc permanent a perdre el mon de vista. Aquesta feina et tempta perquè deixis de tocar de peus a terra i et muntis una historia absolutament irreal en relació a la societat a la qual pertanys. I com que et guanyes bé la vida, encara és més fàcil. Aleshores,...què cony expliques als altres si no vius el mateix que ells?!

pàgina anterior
pàgina següent