QUIMI PORTET músic «Faig el que m’agrada, la vida ja me l’he guanyada» UN HOME QUE DIU QUE LA TERRA ÉS PLANA. UN HOME QUE CANTA QUE LA TERRA ÉS PLANA. DE FET, UN HOME QUE EL PASSAT MES DE DESEMBRE VA PUBLICAR UN DISC QUE PORTA PER TITOL “LA TERRA ÉS PLANA” (QUISSO RECORDS, MUSICA GLOBAL). UN HOME QUE DURANT MOLTS ANYS VA SER LA MEITAT DE “EL ÚLTIMO DE LA FILA” I QUE ARA ÉS, 100%, QUIMI PORTET.

Foto: Ivan Pacho
Text: Franc Lluís i Giró

De bípedes, inútils, ridículs i ordenats. La Plaça Major de Vic. Molt de fred. Creguin-me, molt! Un bon cafè (“d’aquests ja no en queden”, explica en Quimi), i tots atents per escoltar la magistral classe d’antropologia del professor Portet:
“la nostra espècie és inútil. Inútil i ridícula. No som res més que uns primats bípedes, preparats per conèixer uns 25 o 30 exemplars al llarg de la nostra vida; aparellar-se amb cinc o sis femelles, com a molt; i tenir uns quants cadells per perpetuar l’espècie. El nostre àmbit d’actuació, doncs posem-hi un radi de 100 quilòmetres, més o menys... I només estem preparats per viure 40 anys, la resta, com jo mateix, és gràcies als antibiòtics...”.

Ja ho veuen, tot un antropòleg que explica que la música és per ell “el arte de ordenar los sonidos y el tiempo. Sóc molt ordenat, de veritat”. Ens ho haurem de creure. Per cert, no es perdin la seva pàgina web, www.quimiportet.com. Tot un món, val la pena.
— Què en pensa, la seva filla d’onze anys, de que el seu pare vagi pregonant que la terra és plana?
— Doncs com que ja fa temps que em coneix, em té ben apamat. Sap per on li patina l’embrague al seu pare, i s’ho passa molt bé amb mi, igual que jo amb ella.

— I com es conjuga la vida familiar, amb dona i filla, amb la d’un músic?
— Tampoc costa tant. En molts aspectes és una feina com una altra. No hi hauria massa diferències a casa si jo fos taxista. La meva filla no és pas especial perquè jo canti. Visc, i vivim, com tothom, el normal, el dia a dia.
.
— Però vostè porta vides molt diferents segons la part del procés on es trobi. Gravant, fent promoció, de gira... Vostè viu molts “dia a dia”...
— Precisament és una de les coses de la meva feina que més m’agrada, que no es fa mai monòtona. Quan et poses a gravar un disc es pot arribar a fer etern, ja que et passes mesos tancat a l’estudi. La sort és que, quan en començaries a estar cansat, ja l’acabes... Llavors vénen les mescles, que no tenen res a veure amb l’enregistrament. Això fa que disfrutis molt de la novetat, i que deixis enrere la part anterior.

— I després?
— Després ve la propaganda, que en dic jo, que en principi se suposa que als artistes no ens agrada... Tot i que en el meu cas he de reconèixer que...

— Què?
— Doncs que sí, que m’ho passo molt bé...

— Carai, per fi algú que s’atreveix a dir-ho en veu alta! Vagi amb compte! El titllaran de mediàtic...
— Què va! Com diu un amic meu, no ets mediàtic fins que no ets a la manta. I a mi, de moment, no se m’hi ha vist ni en pintura! Tant de bo!

— M’ho diu de veritat? Miri que els seus companys d’ofici estan ara en plena campanya contra la pirateria.
— Per algú tan modest com jo, arribar a la manta seria tot un èxit. Significaria que he venut molts discos, que al cap i a la fi és el que tots volem. 

— Ara que em treu el tema dels diners. Vostè s’hi guanya la vida, fent el que fa?
— Home, amb tot el respecte i la humilitat del món, li diré que la vida ja me la he guanyada...

— I l’aposta era aquesta? Mirar de fer diners per llavors dedicar-se al que realment li agrada?
— La veritat és que no sóc tan maquiavèlic com per decidir, amb vint anys, què és el que faré quan en tingui quaranta. En tot cas, jo sóc músic. El que m’agrada és tocar, composar, cantar... I és el que he fet sempre, i seguiré fent fins que em deixin.

— Li preguntaré d’una altra manera... li agraden més els “dia a dia” d’ara que no pas els que vivia amb en Manolo García?
— No hi té res a veure... Ara faig realment el que sempre he volgut fer. Tot depèn de mi, no tinc cap compromís amb ningú.
Això em permet fer el que vull, sense cap mena de prejudici.

— Però el que li agrada no té res a veure amb el que feia a “El Último...”. En renega, d’aquella etapa?
— De cap manera. Tocàvem, i teníem una difusió impressionant. El somni de qualsevol músic.

— Doncs tornem a la vida del músic. Ens havíem quedat amb allò de les etapes. En quina es troba, ara mateix?
— En plena gira. I la veritat és que és molt divertit, perquè estàs amb més músics, vas a llocs diferents, coneixes molta gent...

— Carai, quin estress, no? Furgoneta amunt, furgoneta avall...
— Res, tot és molt artesanal. Jo vaig amb el meu cotxe, la meva guitarra i el meu ampli. Anem per locals petits i, el més important, sempre dormo a casa.

Així segur que pot portar la nena al cole l’endemà. Ben fet.