LA VEÏNA DEL SEGON

La veïna del segon pis m'ha vingut a veure. M'ha començat a cridar i despotricar. Sincerament, no l'entès. No sé el què m'ha dit encara que dedueixo pels seus posats propis de l'espècie perduda entre el monus i l'homo sapiens, que em deia alguna cosa de que tenia la música alta. I jo em dic... la Consuelo, així es diu, em pot cridar a les meves barbes així com així? aquesta esmentada senyora, que quan arriba l'estiu aprofita per pujar i baixar per l'ascensor per deixar-nos a tots mig anestesiats del seu infame olor corporal? sí, perque quan un li va anomenar, així d'estranquis, la paraula "dutxa", em va fotre una altra bronca perque ella no entenia aquesta paraulota. Em deia si era etarra i tot...

La senyora Consuelo tindrà uns quaranta anys, medeix 1'50 a molt estirar i fa d'ample uns dos metres, sense exagerar. Les portes les han fet al revès, diu ella, massa amples per dalt i estretes pel costat, i t'ho diu tan panxa... però es que ella no és l'única que mareja i et fa baixar la tensió quan l'olores des del sisè, els seus senyors pares, que viuen també al segon, tenen el desodorant caducat de l'any 1923. "Ens fa gràcia col·leccionar coses antigues", diuen. Un dia li vaig preguntar a la senyora mare de la Consuelo què era aquella taca que tenia just sota la mandíbula. "És una ferida de guerra", em va dir sense pensar-s'ho dos cops. Us puc assegurar que allò era ronya de dues dècades que s'havia instal·lat allà, havia pagat ja la seva hipoteca i estava ja criant nets. Una taca com aquella, d'un color desconegut pels nostres ulls, no era res comparat amb la tonalitat lilosa de les dents del seu respetat i respetuós marit. Només en tenia tres, però quan reia era millor agafar la màscara de gas i descontaminar aquell ascensor que no sé encara molt bé com no s'havia suicidat tallant-se ell mateix les cordes que el sutjetaven...

Em deixo pel final els set fills de la Consuelo. El primer, el gran, porta una 50cc trucada i fa gimcama per totes les voreres que troba. Però el més destacable és el petit, clavat a la seva mare però en masculí. Un vailet de 12 anys, amb la cara plana, no té quasi nas ni ulls, però panxaaaa.... és habitual veure'l entre las vuit i les nou del vespre amb el seu entrepà habitual, no sé ben bé de què però sí que li regalima l'oli per totes les mans i la cara, formant una imatge d'allò més bonica i ensinistradora... aquell nano no sembla un nano, en aquells moments, és una bola grasosa que, a sobre, es dedica a perseguir noietes de la seva edat davant la fugida instantània d'elles només quan l'oloren... perquè també l'oloren... el perfum del segon pis és la fragància del barri...

En fi, que la senyora Consuelo m'ha fotut una bronca avui. I no sé què fer. La denuncio per maltractaments? li poso xiclet al pany del seu pis? o faig un documental sobre una família model del segle XXI? M'ho rumiaré de debò, però ara us deixo, he de baixar el volum del cassette, no sigui que en lloc d'una se'm presenti tota la família a casa i hagi d'emigrar o internar-me en un balneari per a una teràpia contra els mal sons...