«Com a bon culé, el Madrid que perdi sempre. No seria feliç jugant al Madrid, però sent professional...» text
ORIOL PIERA |
 |
El
mes passat vas fer 25 anys, quins records et van venir al cap a nivell futbolístic,
principalment?
- Moltíssims. Des que vaig començar en que no tenia ni consciència
de xutar la pilota... i sobretot la majoria d’anys que he passat aquí,
a Can Barça. He tingut una infància molt feliç i a
nivell futbolístic he estat crec que al millor equip on podia estar
per créixer futbolísticament, i estic molt content de com
em van les coses. No m’esperava estar amb 25 anys on estic. No m’ho
hagués cregut, i més sent un dels
capitans de l’equip. Per a mi això és un honor i estic
molt satisfet de com ha anat tot.
- Canviaries alguna cosa d’aquests 25 anys?
- No, en absolut. Penso que he tingut molta sort amb els companys, amics,
entrenadors, que he tingut, i gràcies a ells estic on estic.
- Quins records guardes dels teus inicis en el Jabac Can Jofresa
de Terrassa?
- Vaig començar al Jabac i llavors el meu pare va fundar l’escola
de futbol base del Terrassa i vaig anar amb ell allà. Vaig passar
uns anys molt xulos, jugant a la categoria preferent aleví contra
el Barça, Espanyol,... que no ho havíem fet mai i per nosaltres
era tot un èxit això. A partir d’aquí, amb 11
anys, em va fitxar el Barça i he anat pujant categories.
- Segueixes mantenint tots aquells amics de la infantessa?
- Del futbol no, però de l’escola moltíssims. Sempre
anem la mateixa colla a tot arreu i he tingut la sort que són gent
que m’han fet veure les coses com són i tocar dempeus a terra.
- Arribar on ets ara, t’ha fet canviar o ets el Xavi de sempre?
- Je,je,... la gent potser em veu d’una altra manera, però
a vegades el que canvia és la gent que et veu diferent, però
jo crec que sóc el mateix i no he canviat per res en absolut. Sempre
he fet el mateix, he anat amb els meus amics, la família m’ha
tingut molt a prop en tot, he tingut la sort de tenir gent com el meu pare
que havia estat entrenador i jugador i m’ha ajudat a veure de què
va aquest món.
- Portes bé el tema de la popularitat?
- Sí, sí, molt bé. A vegades hi ha diumenges que no
pots anar al cinema, o depèn d’on vagis la gent, lògicament
per estar en el Barça, et pot atabalar una miqueta però no
tinc cap problema en signar autògrafs o fer-me una foto. Inclús
pateixo més pels que van amb mi que per mi mateix.
- De moment és un tema que no t’agobia.
- No, en absolut. A més estic a Terrassa i allà la gent em
coneix de sempre. Sóc el mateix que jugava a la plaça amb
10 ó 11 anys i el barri no ha canviat.
- Un cop has arribat on ets, què creus que ha estat més
difícil, arribar o mantenir-te?
- Sobretot mantenir-me. Arribar, arriba molta gent. Es sol dir molt i a
més és cert. El que costa és mantenir-se. A més
hem passat uns anys molt complicats, en que hi havia gent que deia que no
servia per estar aquí, però jo sóc molt caparrut, sempre
he confiat molt en mi mateix i això m’ha ajudat a seguir.
- Et vas trobar també que havies de créixer a l’ombra
d’en Pep Guardiola. Això t’ha beneficiat o perjudicat?
- Aquí, a Catalunya i Espanya, sempre es tendeix a comparar molt,
com per exemple ara amb l’Almodóvar i l’Amenábar.
Es tendeix a comparar la gent, i si hi ha gent que serveix, no cal comparar
l’un amb l’altre, i a mi això em va fer mal ja que a
més era el meu ídol... potser no el meu ídol, però
sí en la persona que més m’havia fixat jugant. A mi
m’agradava molt veure en Pep jugant, i aleshores em van com enfrontar
amb ell i per mi era molt violent. Però aquella etapa es va superar
i ara ja estic com en Xavi.
- Ara passarà al revés, compararan al que pugi al
darrera amb tu...
- Home, jo intentaré fer el possible per a que no es compari. Jo
he vist que no ho he passat bé i no vull que una altra persona ho
passi malament per culpa meva, en aquest cas.
- Al llarg d’aquests anys s’han fet continuus fitxatges
en la teva posició, però tu sempre t’has anat mantenint...
- Sí, és normal. Aquí la gent es vol reforçar
sempre, el club vol estar al màxim nivell i sempre s’han fitxat
jugadors del migcamp. Però jo sempre he confiat en mi i he tingut
la sort que els entrenadors també han anat confiant en mi. En aquest
sentit he tingut sort.
- A Rijkaard li va costar confiar en tu...
- Sí, jo crec que el mister no ens coneixia. Va ser un canvi radical
del club, a nivell social i ell va arribar una mica de xiripa, però
mica a mica ens ha anat coneixent, ve de l’escola italiana i potser
volia gent més forta al mig del camp però es va donar compta
que les qualitats de l’equip eren de toc, de tenir la pilota i després
d’estar 2 ó 3 setmanes a la banqueta, em vaig espabilar molt.
«EL PROBLEMA DEL BARÇA SEMPRE HA ESTAT LA MADRIDITIS. HA ESTAT UNA ERRADA DURANT MOLTS ANYS»
«AL VESTIDOR PARLEM EN CASTELLÀ PER A QUE S’ADAPTIN ELS NOUS»
- Et
trobes ara mateix en el teu millor moment com a jugador?
- Sí, jo estic molt bé. Jo sempre dic que espero seguir en
aquesta projecció i espero ser encara més important, si es
pot, dins del club. Em sento molt vàlid dins de l’equip i això
és el més important per mi.
- Van Gaal et va donar l’oportunitat i va dir que veies el
futbol com Zidane...
- Sí, també m’ho va dir a mi. En aquell moment va exagerar
una mica però a mi em va agradar molt que em digués això,
i a més això et dóna molta confiança, saber
que hi ha gent que realment confia en tu i aposta per tu en aquest cas.
Van Gaal em va ajudar molt, tot i que m’enduia alguna que d’altra
bronca. Era un home que, a part que no es casava amb ningú, et deia
les coses com eren o com les pensava ell.
- Més aviat, com les pensava ell...
- Bé, sí, jajaja.
- Ets un jugador de somnis?
- Bé, l’únic que somio és poder guanyar més
títols amb el club. Només porto una lliga i aquest any pinta
molt bé tot. Espero d’aquí 2 ó 3 anys haver guanyat
molts títols.
- Queda molta lliga pel davant però creus que seria una decepció
no guanyar-la?
- Sí, jo estic molt esperançat, i a mida que van passant els
partits penso que podem ser campions. Ho tenim tot control.lat i no se’ns
pot escapar. El Madrid sembla que no està però està
perque va guanyant partits però si fem el que hem de fer, ens la
podem emportar.
- El que sí està ben clar és que és
cosa de dos...
- Sí, cada jornada pot canviar, però sembla que el Madrid
està fort, nosaltres no afluixem i la resta sí que s’han
desinflat.
- Creus que feien falta les incorporacions d’Albertini i Maxi?
- Sí, home... Primer per la quantitat de jugadors ja que som molt
pocs, i després perque ens faltaven recanvis, sobretot al davant.
Hem tingut moltes lesions i penso que són fitxatges molt vàlids.
- El principal problema que heu tingut han estat les lesions, però
també n’hi ha hagut a nivell de directiva. T’ha fet por
perdre el ritme de la lliga pels problemes que hi ha hagut entre Laporta
i Sandro Rosell?
- Les lesions venen com venen i s’han d’afrontar com a tal.
El problema que hi havia a la junta sembla que s’ha arranjat i això
és bò per tothom, que hi hagi tranquil.litat i pau. Tots contents
que s’hagi arranjat, però des del vestidor tampoc pots estar
massa al corrent del que passa a la junta.
- Què et semblen els directius mediàtics... s’estan
posant de moda....?
- Jajaja... És inevitable. És que el futbol forma part d’un
negoci i si potser hi ha un president o un vicepresident que ven, doncs
no hi podem fer res.