Aquell mateix any, el rei Alfons IV va concedir el permís de reedificar la vila en lloc diferent. El nou emplaçament es va situar entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte.

La recuperació es va veure frenada durant la segona meitat del s.XV, quan la guerra civil va comportar una destrucció implacable de la població, però l'afany constructiu es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d'unes 226 cases.

El segle XVI va representar també un redreç, es va construir el carrer Major, el de Sant Rafael, la Plaça Major i altres edificis. Els carmelitans aixecaren el convent del Carme i es construí l'Hospital. A la fí del segle es van construir les muralles que es van conservar fins el 1850.

Durant el s.XVII, època de crisi, no van haver noves construccions significatives, i la Guerra de Successió va agreujat aquesta crisi. En el s.XVIII va tornar a haver un creixement demogràfic, creant-se nous barris i habitatges i on la vida econòmica i social olotina feia atraure nous habitants al terme.

Malgrat tot, la Guerra Gran contra els francesos va significar una davallada entre la població. Durant els anys napoleònics, Olot va estar sotmesa a l'invasor i durant tot el s.XIX el descens era progressiu i irreversible i l'epidèmia de còlera del 1854 feu estralls.

El segle XX comportà un nou impuls a la vida del poble, iniciant-se una revifalla social i econòmica, malgrat patir la guerra civil del 36 i els anys de la dictadura franquista