A principis del segle XI, i fins ben entrat el segle XV, la població de Prats no es concentrava al redós de cap nucli urbà; però en el seu altiplà, s'hi formaven conjunts importants de cases de pagès, depenents majoritàriament de les batllies de Torroella i del Soler de N'Hug.

La primitiva esglèsia de Sant Vicenç, apareix documentada amb categoria parroquial l'any 1.063. En aquest indret tingué lloc el naixement de la població de Prats.

A causa de les pestes i la disminució de la població, l'any 1.435 fou annexada a Santa Eulàlia de Pardines com a sufragània, situació que es mantinguè fins el 1.787.

Durant el segle XVII és quan podem parlar de la vertadera formació de la població de Prats de Lluçanès. És una època en què regan una gran prosperitat per a tota la comarca. L'any 1.611 es crea el Consell de Jurats del Lluçanès i es forma la sots-vegueria del Lluçanès, que durarà fins el 1.716. L'augment de la població féu desbordar l'antic nucli de la sagrera, prop de la capella de la Bona Sort, i s'expandí vers el carrer Major i per l'indret on entre els anys 1.627-49 s'edificà l'actual església parroquial.

Després de les guerres carlines, Prats va viure una etapa de renovellament cultural i es continuà amb la millora empresa anys abans. Es construeix el Centre Catòlic (1.879); s'edifica el Santuari de Lurdes (1.881); el mateix any s'acaba el campanar de l'església parroquial; es construeix el cementiri actual, arriben a la vila les Germanes Josefines de l'hospital (1.905); s'inicia la urbanització del Passeig; s'inaugura un nou convent de les Germanes Dominiques (1.907); arriba la llum elèctrica, s'inaugura l'escorxador,...

Aquesta etapa va ser truncada per l'esclat de la guerra civil (1936-39) i la postguerra dels anys 40 i 50, amb la miseria que, una vegada més, va fer que la població patís un nombrós èxode. La dècada dels 60 va ser l'inici del ressorgiment econòmic i cultural que s'ha mantingut fins als nostres dies.