|
BREU
HISTÒRIA
|
|
els nostres serveis
|
|||
El castell del Catllar - pertanyent als Descatllar - podem creure'l ja existent el 1096, a través del nom Castllar (ara Catllar). La seva existència documentada (situació local) no la trobem fins un segle més tard, el 1194. Se'l sap derruït el 1312, i ja en deuria fer anys; el 1292, en calcular els soldats a destinar en cada castell català, només es parla d'enviar-ne a la Sala i a la Roca, dintre del terme de Vilallonga. Aquests dos castells constituïen el refugi dels súbdits, en cas de pertorbacions armades; ara, que entre 1442 i 1472, durant la Guerra Remença, el castell de la Sala ja no servia perquè no devia estar gaire ben acondicionat.
En els castells medievals es facilitava i es concedia refugi als residents del districte en cas d'alguna lluita armada, de guerra o bandidatges. Aquesta facilitat o dret que se'n deia recolleta, obligava els afavorits al pagament d'un tribut: la castellania. Tant Vilallonga com Espinalba (que també pertanyia als Descatllar), tenien el castell de refugi de la Sala, com a castell únic. El del Catllar quedava desplaçat per mantenir-hi la recolleta; i es devia abandonar i deixar ensorrar. Ponç Descatllar (20 d'abril de 1312) va demanar al rei, i ho va obtenir, "de poder edificar una fortalesa dintre el terme del Catllar, en la casa de la Sala". La jurisdicció castellera de Vilallonga es va ampliar amb Abella, quan el Descatllar es va comprometre a defensar-los i protegir-los com a qualsevol altre súbdit seu (obligant-los a pagar castellanies i altres censos). Aquest pacte es posà en ferm ja que, anys enllà (11 de febrer de 1385), els abellencs prestaren homenatge als Descatllar en reconeixement de totes aquestes servituds pactades.
A Vilallonga, dintre la parròquia, existia un altre castell, el de la Roca, format per un nucli de població emmurallat. Aquest no depenia en res dels Descatllar, ni del seu castell.Es devia alçar -almenys com a torre de vigilància- a mitjan segle XI, havent-ho motivat les lluites armades, llavors imperants, entre el comtat de Cerdanya d'un costat, i els de Barcelona i Besalú de l'altre. El seu emplaçament constituïa un bon punt de vigilància sobre els escamots de gent armada que, procedents de la Vall de Ribes, per la collada de Pòrtules, intentessin endinsar-se al comtat de Besalú.
Havia pertangut als senyors Milany, a un fadristern Desbac, als vescomtes de So, als Dominics de Girona i finalment als Descatllar fins que desaparegué.
En temps feudal, els habitants del veïnat de la Roca estaven subjectes a la Remença, a l'eixorquia i inestia, a la cugúcia, i també estaven obligats a fer serveis de traginers, batudes, joves (jornals de bous),... i així matiex havien de prestar serveis d'armes en casos de guerra o bandidatges i, en prevenció defensiva, havien de contribuir a la conservació de les muralles del castell.
Durant la Guerra dels Remences (1462-1472), els Descatllar, de Vilallonga, i els Desbac de Rocabruna, lluitaven al costat dels remences i del rei Joan II, i contra la Generalitat de Catalunya; contraposadament, els So, senyors de la Roca, devien fer-ho en el bàndol contrari, al costat de les autoritats catalanes. Vista l'actuació dels So, el rei li confiscà el castell de la Roca i el posà en mans de Ponç Descatllar, i mort aquest - assassinat en data desconeguda- se'n possessionà el seu germà, Damià Descatllar. Acabada la contessa bèl·lica els So, d'acord amb el tractat de pau - el Tractat de Pedralbes - reclamaren el seu castell; els en fou denegada la restitució, mentre no haguessin lagat als Descatllar les despeses de conservació i millora que hi havien fet. El recuperaren, els So, enllà del 1778.
El domini feudal del Catllar i de la Roca va perdurar fina a la desamortització i definitivament fins a l'expropiació dels senyorius. Va acabar en mans d'un tal Josep Domingo, botiguer de Vic, que ho havia comprat als Descatllar el 1843. Aquesta senyoria, desaparegué sota l'expropiació estatal el 1854.