PEP
ANTON MUÑOZ «Hugh Grant va dir que jo tenia millor veu que ell i que era un gran actor. Mira!... Una alegria més!!!» |
 |
-
Bé, però hi ha Cor per estona, després de 5 anys?
- Hi ha Cor per estona ja que els nivells d’audiència no només
no baixen sinó que pugen cada vegada més, i que duri el que
duri. Pot durar 3 anys més. És una serie molt contemporània,
de personatges de carrer, cotidians, i la gent s’enganxa. I aquí
a la casa sembla que no hi ha gaires ganes de buscar res de nou.
- I creus que hi ha també Peris per estona?
- Home, hi haurà Peris mentre hi hagi Cor de la Ciutat, ja que en
Peris penso que és una arteria important del Cor.
- Fins ara li ha passat pràcticament de tot, des de la mort
d’una filla al naixament d’una altra, els problemes amb la dona,...
què més li pot passar?
- Doncs no ho sé, això potser s’hauria de preguntar
als guionistes. Recordo que en el primer any estava molt en funció
del que li passava a la seva família però que no tenia vida
pròpia. Jo vaig demanar als guionistes que li donessin més
vida, que també li passessin coses a ell, i des d’aquell moment
no han parat de passar-li coses. El que estic segur que no li passarà,
per exemple, és que es tregui la carrera d’advocat, o coses
que són impensables, però a nivell quotidià poden passar
moltes coses. A més, perque és un curiós, és
un bon xafarder i és capaç de ficar-se en mil coses. Si li
preguntes a ell et dirà: ah, no, no, no... jo no, eh?.
Cadascú a casa seva i jo amb lo meu.
- A part d’en Peris, quins són els personatges del
Cor que més admires?
- És difícil ja que una cosa és veure una història
des de fora i una altra des de dins. Jo tinc simpatia per tots els personatges,
i depèn molt del moment i de la història que li toqui a cadascú.
Ara, fa un temps que estic molt penjat i em fan molta gràcia les
germanes, la Pilar i la Roser. Em recorden molt a les germanes Gilda que
sortien en un còmic i sempre estaven en una continua picabaralla.
- Però hi ha personatges de tot tipus i amb molta vida...
- També m’agrada molt com resol i com porten el personatge,
la Cinta i en David, tot i que són dos personatges que tinc molt
més a prop. També personatges durs com el de la Montse Guallar,
que està fent un treball collonut. O la sobrietat i el savoir-faire
de la Montse Carulla, l’àvia. En Narcís m’ha agradat
sempre, m’agrada molt l’Oriol Vila (en Quim),... a tots els
hi veig la gràcia. És com una segona família. No pots
dir res dolent d’ells i si ho dius sempre serà a nivell familiar
i en cercle íntim.
- Els guionistes són el que manen, però els hi doneu
consells sobre els vostres personatges?
- Consells mai, al menys jo. Jo no dóno consells ni per anar al metge.
Sí dono alguna opinió. No sé perquè, però
la serie canvia de
guionistes cada temporada, i tot i que hagin seguit la serie a vegades escriuen
coses en què els personatges han evolucionat d’una altra manera.
Aleshores els hi dius que certa situació es podria resoldre d’una
altra manera. Això passa normalment en els primers mesos de cada
temporada en que estan una mica més perduts. Normalment estan molt
oberts a les suggerències i
les accepten.
- Tal com has dit abans el Cor és com una altra família,
això es tradueix també en la vida real?
- Jo puc parlar de la meva relació. Hi ha actors d’aquí
amb els que tinc continuitat a fora i d’altres que no. Sí que
puntualment tinc relació amb gent del Cor fora d’aquí.
- Avui dia costa que una serie tingui èxit i més havent
de competir amb el que s’anomena telebasura, creus que és millor
o pitjor?
- Jo crec que són opcions. Avui dia, amb el comandament a distància,
pots canviar de canal o apagar la televisió, i qui vulgui veure la
telebasura que se la miri, i qui vulgui veure el Cor de la Ciutat, que el
miri. I a qui només li agradin els reportatges de Nathional Geographic
o la BBC i no miri altra cosa, com ha tingut la barra de dir recentment
un polític en la Comissió
d’Investigació de l’11-M, doncs... La telebasura està
totalment acceptada, arrelada i forma part d’una societat de consum
com la nostra.
«Per un bocata aniria al Peris. Per un sopadillo a El Bulli»
- Acostumes a veure el Cor per televisió?
- La veritat és que si puc sí, el que passa és que
normalment no puc. Però si hi ha alguna gravació complicada
o que dius, l’hem suat, ho miro per veure si hem aconseguit el nivell
que volíem. No puc ser una seguidor de la serie.
- Et serveix una mica per autoanalitzar-te...
- Sí. En el teatre això no ho pots fer ja que només
téns la resposta del públic. Amb la televisió pots
revisar la teva feina, no la pots arranjar ja que ja està emesa,
però sí ho téns en compta per altres seqüències.
- La família, els amics,... que segueixen la serie, solen
donar-te consells?
- No, no. Entre nosaltres sí, i sobretot amb els que tenim relació
també a fora d’aquí, però és difícil
que passi.
- Deixant una mica el Cor de banda, has fet també cinema,
teatre, doblatge,... què és el que més t’agrada?
- No ho sé ja que tot és molt diferent. La televisió
t’exigeix una renovació diària sobretot quan estàs
fent una serie de continuitat, que agafa informacions de l’exterior
i les inclou dins l’argument, que el personatge va evolucionant,....Una
obra de teatre és un treball d’investigació amb una
data de caducitat, en que saps des del primer dia com naixeràs, com
creixeràs i com moriràs. A l’obra de teatre téns
2 mesos per resoldre-la. I cada representació és un examen
ja que el públic mai és el mateix.
- Cinema i doblatge formen part d’un altre món...
- El cinema és també un altre plantejament ja que téns
molt temps per preparar les seqüències. Es roda, la feina queda
feta i ja no pots variar, sempre quedarà igual. I el doblatge, partint
des del punt de vista que som actors lloros, no som creadors sinó
que ho són els que han fet la pel.lícula. És un exercici
de tècnica i sincronització per a que el que dius estigui
perfectament en relació amb la gesticulació, i a més
només dura una setmana. Jo penso que he tingut la sort de poder haver-ho
tastat tot, i tot m’agrada en el seu moment.
- Com a doblador has fet ja més de 200 pel.lícules,
doblant a actors com Hugh Grant, Tim Robins, Tim Roth, Sting, Jack Lemmon...
has tingut mai alguna preferència?
- No. Et pots quedar amb una pel.lícula que pot ser superbona, que
em toca doblar al prota i ell va estar molt bé, i m’obliga
a mi a fer un esforç per estar a la seva alçada. Preferència
no en tinc cap, però potser sí alguna decepció en que
quan t’hi poses dius, vaja bodrio, però clar, s’ha de
fer.
- Pel que sembla, Hugh Grant va demanar que fosis tu qui el doblessis,
no?
- Sí, però això no és tan mèrit. És
una cosa molt normal. Si jo tingués l’estatus professional
i el reconeixement mundial que ell té, intentaria agafar els millors
professionals i en aquest cas agafaria el millor doblador. No és
que jo sigui millor ni pitjor que cap altre company, sinó que ell
va decidir que pel seu tipus de personatge jo era el més adequat.
- El que sí és una satisfacció...
- Home, això no dic que no ja que estàs treballant per millorar
i per a que et tinguin en consideració, i que la teva feina generi
més feina. Aquí econòmicament estem cobrant sous submundistes
comparat amb altres països en que el doblatge està molt més
considerat. És cert que el reconeixement de la teva feina és
un bàlsam, ja que el doblatge és anònim. Acabes de
doblar al Hugh Grant i la gent no et ve dient pel carrer: “tu ets
el que has doblat en Hugh Grant”.