PIERA EDICIONS S.L. - Joan Prim 83, 08400 Granollers - Tel. 938405290 - gastronomia@pieraedicions.com
CIF B-59904029 - Registre Mercantil - Tomo 21392 Foli 165 Fulla B-21770

FERRAN ADRIÀ «Si la Boda Real hagués sortit malament la premsa ens hauria matxacat»

- El Príncep, els Reis,... tenen bon paladar?
- “Sí, els agrada menjar... però ja dic que tenir bon paladar és que el que menges t’agradi”.
- Van quedar contents tant en la seva visita a El Bulli com en el dinar de la boda?
- “Sí... a la Leticia li agrada molt el menjar modern, però també hi ha molta gent d’aquesta que no li agrada aquest menjar”.
- La boda dels Prínceps va ser un dels reptes que has tingut aquest any. T’ho vas prendre una mica amb por per la repercusió que podia tenir?
- “Home... Aquestes coses no passen cada dia. Al final em vaig donar compta l’últim dia que si hagués sortit malament la premsa ens hauria matxacat. Per sort va sortir molt bé i ens ho hem plantejat com una anècdota en la nostra vida personal ja que nosaltres no som cuiners d’aquest tipus. Però ens ho vam passar molt bé, i podem explicar que nosaltres som dels 3 ó 4 que estàvem en aquell saló. Va ser una anècdota divertida”.
- Vale, les crítiques de la premsa van ser positives, però t’ha tractat sempre bé?
- “M’ha tractat meravellosament. Segurament perque quan va començar la bojeria cap el 97 i fins ara, he continuat amb la meva filosofia de rebre a tot tipus de premsa, també a la gent petita. I encara que no ho sembli, jo no tinc cap gabinet de premsa. Mai he trucat a un periodista per a que em faci un reportatge, mai. Al contrari, s’emprenyen perque no els truco. Mai he trucat tampoc a cap periodista quan no m’ha agradat un article, i suposo que al final, et tractem com els tractes”.
- Però la premsa especialitzada sol ser molt més crítica, has tingut algun problema amb ella?
- “Arriba un moment en que quan fas una espiral ja és molt difícil que et matxaquin, a no ser que et vulguis fer el graciós. El Bulli és totalment discutible, i a mi m’agraden els articles, m’agrada molt la gent que discuteix El Bulli i de la seva evolució, sempre que es faci amb educació”.
- I queda la premsa de moda i més perillosa a la vegada, la rosa... no se’t veu gaire en ella... no t’interessa?
- “No és que no m’interessi, però és com tot... si tu no entres, ells no entren. Jo tinc gent coneguda que es dedica a això i l’important és no donar mai el primer pas. Si dones un primer pas demostres que estàs disposat. Jo, ni tinc ni tindré amants, estic molt ben casat, porto una vida molt normal... fora de la meva vida professional sóc una persona molt normal”.
-És que la teva vida privada l’has portat sempre ben amagadeta... se’n sap poc...
- “És que jo tinc poc de vida privada... (riu)”.
- Però poques coses es sap de tu, tret d’anècdotes de joventut, per Eivissa,...
- “Sí, però és que jo he sigut com tu... La gent es pensa que perque fas una cosa molt d'avantguarda he tingut una vida estrambòtica... Com qualsevol noi de la meva edat m’agradava passar-m’ho bé... No he tingut mai coses rares”.
- Quan va ser el moment que et vas decantar finalment per a dedicar-te a la cuina?
- “Tota la meva vida, fins l’any 95 ó 96, han estat circumstàncies que s’han anat donant. Vaig anar a Eivissa de vacances i vaig trobar una feina, vaig venir a El Bulli perque en el servei militar vaig conèixer un nano que treballava a aquí, en Fermí Puig... vaig comprar El Bulli perque la Marquetta no tenia fills... Em vaig quedar a El Bulli perque va marxar el cap de cuina...La meva vida és un món de circumstàncies, jo no estava programat per dir el que faria”.

«Poc econòmic?... si deixes de fumar un mes, pots sopar a El Bulli»

- Tot això fins arribar al 2004 en el que es podria dir que és l’any Adrià...
- “Jo porto 4 anys en que sempre es diu aquest és l’any Adrià... i no sé. Ahir sortia a Actualidad Económica un reportatge en el que es deia que el millor nom empresarial d’Espanya era Ferran Adrià, pel davant de Fernando Alonso i d’altres... i jo no ho entenc. Jo no em veig així. Arriba un moment en què el que digui la gent doncs mira... perque és una cosa que... jo sóc cuiner. D’acord que pugui fer coses que signifiquin el que vulguis però... un cuiner no estava previst que pugués aconseguir tot això. El que sí és veritat és que és difícil que tornin a passar les 3 portades que vaig tenir al New York Times, Le Monde i Times, com va passar al 2002. És una cosa quasi impossible que es repeteixi no amb Ferran Adrià, si no amb qualsevol, però esperem que això no ens canvïi. Nosaltres tenim una sort molt gran i és que estem aquí 160 dies i tota la bombolla que es crea al voltant nostra aquí queda una mica de banda... te’n vas a Barcelona, a Nova York,... però véns aquí i .... no sé si no fos així, si hauríem suportat tota aquesta bogeria”.
- De fet aquí estàs totalment aïllat...
- “Aquí puc estar parlant amb tu, amb la gent que ve a sopar... i no haig d’estar fent rodes de premsa i estar en tota aquesta bogeria”.
- T’ha sorprès una mica tota aquesta bogeria que dius que s’ha creat al teu voltant?
- “Era impossible que qualsevol persona pugués pensar que un cuiner, sigui Ferran Adrià o un altre, en el 94 ó 95... jo que ho tinc guardat tot, que tinc 14.000 pàgines de premsa guardades... arribés a tot això. Era impensable que un cuiner català pogués estar a l’avant-guarda del món”.
- D’acord, ets un cuiner, però un cuiner galàctic...
- “Això passa ara... Abans, un futbolista, un actor, un escriptor... podíen ser galàctics, però un cuiner no. Un cuiner era un personatge de segona divisió”.
- Les coses han canviat molt i sobretot per tu.
- “Jo quan tenia 18 anys anava a les discoteques i no deia que era cuiner per lligar, al revés. Ara rebo cartes i e-mails de nens que em demanen fotos o que volen ser cuiners... Com tot en la vida, tot té la seva part bona i la seva part dolenta, i en aquest cas hi ha més de bona que de dolenta. Que hi hagi cuiners mediàtics és meravellós, i que els nens ho visquin potser en el dia de demà es cuiden més de l’alimentació i la salut”.
- A nivell de cuina catalana, ha suposat també poder passar pel davant d’altres cuines intocables fins ara com la francesa...
- “Això no és tant Ferran Adrià. Le portades a Le Monde, Times i New York Times, van suposar que era per primera vegada en l’edat moderna en la que es qüestionava el lideratge de la cuina francesa. Fa un any i un mes i es continua parlant, i d’aquí 10 anys es dirà que va sortir una portada al New York Times que va significar un canvi”.
- Et fa una mica de por que s’acabi tot això?
- “No, que va. És molt diferent quan un ho busca... Un cantant potser buscar ser el número 1, però per mi tot això és un regal. Si s’acaba doncs mira...m’instal.lo aquí que, com a casa no està malament i mirarem tot el que hem fet i direm... Érem bons, eh?... i igual ens ocupem dels nens, d’altres coses... És veritat que si veiem que no podem aportar alguna cosa al màxim nivell, ho deixarem, perque hi ha moltes maneres de ser feliç sense estar al primer nivell. I és que actualment ja no saps què et pot passar més, crec que ja no hi ha cap premi més per aconseguir... Més que les 3 portades, no hi ha res”.
- De moment el teu instint empresarial l’has sapigut explotar al màxim treient profit de tot aquest boum...
- “Més que res, aquest any he decidit comprar la meva llibertat creativa. Sense diners no téns llibertat creativa i jo he decidit fer això, i estaré 2 ó 3 anys més així, i faré el mínim per a mantenir l’estructura. Jo el que vull ara és comprar temps. El Bulli ara em deixa 5 mesos, i els vull per aprendre, per llegir, per fer el que m’agrada a mi”.
- És a dir, d’aquí 2 ó 3 anys ho deixaràs...
- “El que vull és que es mantingui El Bulli, el Taller.... però espero no haver de treballar més per diners. No tinc un Ferrari, ni vaixells grans,... porto una vida normal, porto molts anys treballant 15 hores al dia i penso que m’he guanyat una miqueta això. Tot el que faig és per comprar la meva llibertat, però el que sí és veritat és que quan estic en una empresa la sento com si fos meva i procuro passar-m’ho bé”.
- Per tant, a nivell d’El Bulli i davant l’èxit que té, no has pensat mai en ampliar-lo?
- “No, al revés, m’agradaria tenir 30 persones cada nit enlloc de 50. És una cuina molt personal i no es pot fer. És important el tracte personal que donem”.
- I quins són els projectes que téns ara mateix?
- “Comprar temps a nivell personal, i el més important és el projecte Alícia que tinc amb Caixa Manresa amb la Fundació d’alimentació i ciència. Em fa molta il.lusió per a que Catalunya estigui a l’avant-guarda no en gastronomia com estem ara sinó en alimentació”.

anterior continúa